Pares polifacètics.
Pare pintor, astròleg...
I mare cuinera i bateria.
Em vaig criar en petits pobles de Catalunya. Una infància plena de canvis, de cases i col•legis. Em va marcar viure dels quatre als set anys amb el grup teatral Els Comediants, els quals avui dia podria acusar de la seva influència pel fet de ser actriu.
Culpa compartida amb la Fura dels Baus, i directors, actors, músics, poetes i diferents artistes, dels quals em vaig veure envoltada en el meu creixement. Vaig deixar els estudis de puericultura de ben jove i des d’aleshores treballo. Tinc un extens currículum de diverses professions.
Casualment, o no, vaig començar a fer proves i petites feines properes al món artístic, i aquí va començar a néixer una estranya sensació de confort. L’ambient que respirava en un teatre, en un plató, en un rodatge, m’era estranyament familiar. Sempre he estat una nena extravertida, però terriblement vergonyosa, i suposo que per això mai no vaig prendre gaires iniciatives per participar en esdeveniments de cara al públic. Ni de cara als meus companys a classe.
Tampoc no se’m va acudir convertir el fet de ser artista en una professió, ja que fins aleshores pensava que més aviat era una forma de viure.
Devia tenir uns divuit o dinous anys quan em vaig preguntar per què no investigar una mica més en aquest món. Em vaig proposar donar-me uns sis mesos per veure si em sortien treballs i funcionava la meva possible carrera com a actriu. Em vaig apuntar a classes de teatre, vaig fer moltíssimes figuracions, i després d’aquests sis mesos allargats en un any ja no vaig poder escollir.
Evidentment, en aquest temps no vaig aconseguir pràcticament res, més que veure tot el que em mancava, però em vaig veure immersa en un món, en una professió, on vaig trobar la meva llar.